Crònica ronda 3: Hospitalet-Bellvitge - CE Amposta

Hospitalet-Bellvitge - Amposta o "Waterloo battle"... 

Per Josep Sánchez Mayor

Començaré aquesta crònica dient que a bon de matí el temps anunciava que si els déus no ajudaven, les nostres naus transformades en valents podien naufragar. I es que a primera hora la pluja feia acte de presencia com un mal presagi i que el vent que bufava a favor de Hospitalet semblava confirmar aquesta sensació. 

En principi el pre-matx estava igualat... M'explico: la força, la confiança i el factor camp del equip rival s’igualava amb les ganes, la valentia, la il·lusió i el paper de víctimes que podien propiciar la sorpresa. 

Fins aquí, tot semblava anar sobre rodes fins mig de matí, moment que va a començar a bufar fort el vent en forma de Tramuntana on ells semblaven immunes, i de cop i volta en un vist i no vist el marcador va anunciar un 4 -0 que no feia justícia a la nostra bona lluita. 

A partir d’aquí, semblava que el vents huracanats ens engoliria en una espiral de impotència i així un 6 a 0 sentenciava el matx i encara amb quatre partides per disputar i poder salvar l’honor. 

Els rivals contents i confiats per acabar d’enfonsar les nostres naus, vist la seva brutal avantatge d’Elo, es van acabar quedant amb un pam de nassos... Si bé primer van tindre la sort de emportar-se el punt en la partida que en Xavi Abarca que en una partida digníssima de bon joc en la que va fer suar el rival, va acaba perden avant la sorpresa del rival que va treure recursos suposo que gracies el vent que li venia de cara... pfffff Però nois, el final va ser apoteòsic!! 

En Xavier Aloy disfressat de Capablanca, li va donar una lliçó de finals de peons a un “només” 2141 de Elo, que aquesta nit haurà somiat truites...! A rengló seguit, el Petrossian del equip -que se diu Lluís Pàmies- treia de polleguera al seu rival que cansat de intentar obrir la posició, va reclamar les taules per no perdre las ganes de dinar, que ja començava a tenir mal de panxa.

Amb el 8 a 1 quedava la partida de Jaume Torres, que jugant a lo Julio Granda ens va deixar a tots flipant. L’emoció que vam viure veien com mil·limètricament anava esporgant la posició del rival (un “només” 2131 d’Elo) que es resistia a perdre tot intentant inútilment una fútil resistència per complicar-li la victòria...  No hi ha paraules per explicar-ho, perquè encara que el punt de la partida no suposava la victòria del matx, si era el premi al nostre generalitzat esforç i suposa la flama encesa que cal per afrontar els pròxims compromisos.

Malgrat la derrota, hem tornat ben vius i la moral prou reforçada. Amb aquestes ganes i il·lusió estic segur que el any vinent continuarem jugant a Segona. 

Endavant equip!!