Entrevista al soci i jugador d'escacs Daniel Rius (tercera part)

I finalment arribem a la darrera entrega. Aquí Daniel Rius ens explica diverses anècdotes relacionades amb els campionats per equips i altres històries del club. Com he dit a l'inici de l'entrevista, vista la llarga i intensa trajectòria del Sr. Rius amb el Club Escacs Amposta no descarto una futura entrega per aprofundir més en alguns aspectes de la historia escacs ampostins.

 + Enllaç a la primera part de l'entrevista

  + Enllaç a la segona part de l'entrevista

___________________________________________________________________________________

[T] Donat que has viscut activament gairebé totes les etapes del club, podries dir-me quins han estat els millors jugadors d’escacs ampostins?

[D. Rius] És complicat i injust comparar etapes. Això obstant, m’atreviria a dir-te que en els primers anys del club els millors jugadors van ser Julio Rams, Fidel Font (el més brillant tàcticament), Felip Luna (un jugador molt sòlid) i José Balagué “Calçones” (un gran autodidacta).

En els anys setanta, amb diferència, el millor jugador va ser Eloi Toldà. Més tard, als anys vuitanta, van destacar Joan Machado, José Luís Alucha, Pere Adan i jo mateix. I als anys noranta els jugadors més importants han estat David Miralles i Xavier Bayerri.

Possiblement cal destacar al Sr. José Balagué Jornet, “Calçones” de mal nom, ja que va jugar i col·laborar amb totes les generacions. Era molt idealista, com la seva muller la mestra Consol Ferré, i sempre va donar partides a tothom, fora qui fora. Va donar un gran rendiment al club i va jugar en els primers taulers de l’equip fins que va morir.

Si hagués d’escollir un equip titular, i per ordre d’antiguitat, seria aquest:

1.	Julio Rams (dècades 50-60)	6.	Joan Machado (dècada 80)
2.	Fidel Font (dècades 50-60)	7.	José Luís Alucha  (dècada 80)
3.	Felipe Luna (dècades 50-60)	8.	Pere Adan (dècada 80)
4.	José Balagué (dècades 50-60)	9.	David Miralles (dècada 90)
5.	Eloi Toldà (dècada 70)	10.	Xavier Bayerri (dècada 90)

I jo, Daniel Rius (dècada 80), com a capità de l’equip.

[T] De capità?

[D. Rius] Si, el capità era el que tu ara en dius seleccionador, però amb més influència en el matx per equips.

El capità és el que dirigeix com enfocar el matx, ja que s’encarrega d’observar les partides i decidir com s’han d’enfrontar a partir del mig joc i final: tu apreta i força la partida per guanyar-la, tu juga sòlid i ves a fer taules, etc. Va ser quan vam tenir capità quan el Club Escacs Amposta va començar a guanyar matxs al campionat per equips de manera més continuada.

Pensa que en els anys vuitanta les partides eren de 2 hores i mitja per fer quaranta jugades, pel que si s’allargava apuntaves la jugada secreta a la planella i continuaves per la tarda... Pel que la partida podia durar 7 hores! Així que com et pots imaginar jugar a escacs competitius implicava un gran desgast familiar (no veies la família en tot el diumenge) i físic (acabes molt cansat a partir de la 3a hora de joc). Aquest ritme contrasta totalment amb el ritme de joc d’aquest darrer campionat social, d’1 hora més 30 segons per jugada, que m’ha agradat força i m’ha anat molt bé perquè jo jugo, normalment, més ràpid que els meus oponents.

Matx del campionat per equips a principis dels 90 jugat al Casino

[T] En l’actualitat Internet i tots els programes informàtics ens ajuden a millorar i aprendre obertures, mentre que fa uns anys només podies aprendre a partir de llibres o revistes. N’hi ha algun llibre que t’ajudés especialment?

[D. Rius] Abans era molt difícil trobar llibres, i només podies trobar-ne a Barcelona. Vaig comprar-me’n bastants, que vaig acabar donant al club, pel que vaig aprendre moltes obertures i he jugat la Pirc, l’Anglesa, la Siciliana, etc., però el més important dels escacs no són pas les obertures, sinó els finals, una part del joc de la partida fonamental i en la que crec que els jugadors actuals fluixegen.

[T] Aquest darrer campionat social vas aconseguir ser campió de nou. Quins altres campionats socials has guanyat?

[D. Rius] Aquí a casa tinc la copa d’aquest darrer social (2013/14) i dues més dels campionats socials de 1999 i 2005. El del 2005 he de reconèixer que me va sorprendre guanyar-lo perquè portava molt temps inactiu però, després d’una desastrosa partida inicial, vaig guanyar totes les altres partides i vaig ser campió. Al Casino també vaig guanyar-ne uns quants, però no recordo les dates.

[T] Quins són els teus millors records com ha jugadors d’escacs de l’Amposta?

[D. Rius] La veritat és que són molts. A nivell de triomfs possiblement els títols de campió i subcampió provincial, i un segon lloc en el primer Obert Internacional de Tortosa. Però també tinc molt bon record de les partides que vaig jugar a l’Obert d’Hospitalet, així com una partida que vaig guanyar a Pepita Ferrer a un campionat que vaig jugar a Torreforta.

També recordo les simultànies que es jugaven a la plaça de l’Aube, on vaig jugar contra Pepita Ferrer i Juan Manuel Bellón, al qual vaig poder guanyar-lo en la seva visita a Amposta l’any 1974.

Tot i això, els records més intensos són en el campionat per equips. Com t’he explicat, vam aconseguir posar l’Amposta com a tercer millor equip de la província, només per darrera del Tarragona i del Reus i per sobre, inclús, del Tortosa i del Peó Vuit. De fet, aquests dos equips hem van proposar fitxar per ells en un moment donat, però vaig declinar l’oferta. Sempre ficava a Antonio Vicente i José Balagué “Calçones” davant meu, per jugar de tercer tauler de l’equip, però quan van posar l’ELO ja no podíem alterar l’ordre dels jugadors segons ens convenia i només podia jugar al primer tauler, de manera que vaig defensar-lo durant molts d’anys.

Final del campionat provincial de Catalunya

disputat a Barcelona pel Grup Escacs Amposta

Recordo una anècdota molt bona d’un matx del per equips. Jugàvem a casa contra l’Esplugues i a mi em tocava contra Josep Maria Guasch al primer tauler. La partida era a 2:30 hores i començava a les 9:30 però a les 11:00 tenia una reunió a la Comunitat de Regants. Com que en principi la reunió havia de durar un parell d’hores vaig jugar molt ràpid, de manera que a les 11:00 jo havia utilitzat 5 0 10 minuts i tenia un final guanyador... però havia de marxar. Li vaig comentar al meu oponent, que ho va entendre, i vaig marxar cap a la reunió. Aquesta es va allargar i quan vaig tornar me quedaven... 15 minuts de rellotge! Per sort, van ser suficients per guanyar la partida.

Vaig tenir l’ocasió de jugar contra grans adversaris i vaig aconseguir bons resultats contra potents jugadors de Tortosa, Tarragona i tota la província. També vaig tenir l’ocasió de jugar contra el Mestre Internacional d’escacs argentí Rodolfo Garbarino (2400 ELO), amb el que tenia amistat personal i jugàvem per les tardes al Casino junt amb el meu amic Antonio Vicente. Garbarino volia fitxar per nosaltres però el club no tenia recursos i no va poder ser.

A nivell personal, com a repte, vaig apostar decididament per ensenyar a joves jugadors, canviant la dinàmica que tenia el club. Malauradament, quan vaig entrar de regidor a l’Ajuntament no vaig poder seguir amb aquesta tasca. Com t’he comentat anteriorment el més important per a un club és la formació de nous jugadors.

Campionat infantil jugat als baixos del C/ Valladolid núm. 2; c. 1982

[T] Així ho intentem fer. Moltes gràcies per compartir les teves experiències Daniel, ens seran molt útils per aprendre del passat i tirar endavant el club.

[D. Rius] Gràcies a vosaltres, i molts d’ànims en aquesta temporada per tal de pujar el Club Escacs Amposta a la categoria que es mereix.