Crònica ronda 2: CE Amposta 5½ - Peó Vuit 4½

AMPOSTA 5½ - PEÓ VUIT 4½
Per Josep Sánchez Mayor

Dia d'estrena del primer equip de l’Amposta a l'antic local del Casino que no podia ser més gran!

El local habilitat per jugar les partides de la Lliga aquest any ens tenia reservada una matinal carregada d'emocions amb final feliç. En aquest segle XXI no és gaire normal trobar un local on es respiri l'ambient i el caliu de principis del segle passat, on un podria imaginar perfectament jugant Alekhine amb Capablanca, i on l'encortinat, les cadires i el mosaic anaven a joc amb un saló que ha sigut testimoni de celebracions i balls de totes les èpoques.

 Vista de la sala gran del Casino d'Amposta

De primera hora als nostres jugadors matiners esperaven a les forces del Peó Vuit que, empentejats pels freds vents de Caro, s'acostaven per dirimir un matx molt important per la sort dels dos equips.

Després de les cordials salutacions de benvinguda entre els jugadors, ja què molts d'ells es retrobaven i l'amistat i el fair-play feien acte de presència, començava un matx a sang i foc en què cada mig punt valia el seu pes en or, i on un senzill toc de màgia podia capgirar la sort de qualsevol dels dos equips.

Tot a punt per començar el matx CE Amposta - Peó Vuit

És un misteri saber si aquest local aporta una mica de màgia i el Daniel Rius, des que fem ús d'ell, s'ha carregat d'inspiració. El cert és que, en pla clarivident dies enrere, ja anunciava que aquest matx es guanyaria i les victòries de Michel i dels dos Torres eren segures i, a mesura que evolucionaven les partides, anava encertant els resultats que més tard es produirien, a pesar que algunes feien tremolar, per l’incertes que eren.

I la màgia es va fer present. 

En un moment clau del matx quan semblava que els seus càlculs eren errats, amb el marcador 2½ - 3½ en contra i amb quatre partides en què l'equip contrari semblava tenir assegurat com a mínim el 1½ que li faltava per almenys puntuar, i quan els presagis eren més aviat pessimistes, en Daniel Rius va treure la vareta màgica i la llum del local va trontollar amenaçant l'apagada... I mentre ens ho miràvem amb recel per la sort de la il·luminació, el marcador en un tres i no res es va capgirar en un 5 - 4 favorable! Veure per creure! Daniel Rius "Copperfield" o la sort dels campions!

Alguns dels jugadors del Peó Vuit -inclús jo mateix- recelàvem del marcador, ja que semblava que estava equivocat. Com podia ser? Què havia passat? Daniel fins arribar a aquell marcador no li havia calgut mirar les partides per fer els seus pronòstics... Que si tararí, que si tararan, que si tararon, chinpón! Les va encertar totes amb la nostra estupefacció! (i ara encara no entenc per què no ens va donar descans en Xavi Abarca i a mi mateix -el cronista- si sabia que havíem de perdre! La pròxima avisa home, no et tallis!)

La clau va estar en la partida d'en Pedro Torres que, en una acció "suïcida", entrega peça a la desesperada per intentar salvar almenys mig punt i, davant els nervis del seu rival, no sols el va salvar sinó que se'l va emportar sencer davant de la desesperació del contrari i de la frustració dels rivals i amics del Peó Vuit.

L'última partida en joc va ser un final d'alfils de diferent color taulifer total i que, per moltes voltes que el rival va donar, Josep Chavarria -disfressat de "Iron Man"- va aguantar sense tremolar-li el pols davant la impotència d'un Benaiges que per molt que ho va intentar no va trobar recompensa, decidint la sort del matx i confirmant la nostra victòria per 5½ - 4½.

La darrera partida del matx!

Aquest resultat és un petit pas en la classificació, però un gran salt per mantenir la categoria. És molt possible que sumant un punt i mig més l'any vinent tornem a competir a segona divisió catalana, en la qual ens estem consolidant i on provisionalment agafem el relleu de l'hegemonia d'un Peó Vuit -des de fa molt temps millor equip de les terres de l'Ebre- que haurà de lluitar de valent per sortir-se'n, i al qual li desitgem tota la sort i que estem segurs que ho aconseguirà, ja que el grup IV de Segona Divisió sense el seu concurs ens semblaria coixa.

U per u, de les partides:

- Michel Accensi. Victòria. Fins última hora era dubte per la grip, però per art de màgia es va recuperar i el nivell de joc va demostrar que el virus no li havia fet minva, porta'n la partida al seu terreny i amb una pressió constant sobre les peces negres ha anat ofegant de mica en mica a un Santi Añó impotent fins a arribar a un final guanyador.

- David Miralles. Taules. Bona defensa aguantant bé la pressió, fins que en una maniobra el blanc amenaça guanyar un peó, i David ha de triar la manera de simplificar a l'hora de perdre el peó. I David decideix que el millor camí és perdre'l simplificant peces i arribar a un final de torre per bàndol, i ho encerta: el blanc, veien poques possibilitats de prosperar i amb el marcador favorable en aquell moment, li ofereix taules que s'accepten amb cert alleujament, tot i que la partida del Pedro Torres -clau en el rush final- estava en un moment crític i podia passar qualsevol cosa.

- Josep Chavarria. Taules. Partida ben lluitada per dos gladiadors del tauler, en què la igualtat ha estat la constant en l'obertura, el mig joc i, sobre tot, el final, on uns alfils de diferent color ballaven per les diagonals com un joc de mans, on els trucs sempre donaven el mateix resultat, taules, i aquestes taules significaven la consumació de la victòria i una càrrega d'oxigen per les nostres respiracions contingudes. Bravo Pep!

- Joanen Ferré. Taules. Joanen en negres presenta una defensa correcta, i després de frenar la iniciativa del blanc i simplificar algunes peces, el rival amb una diferència d'Elo superior en 50 punts li ofereix taules, que s'accepten un cop consultat amb el "capi" de l'equip, el màgic "Copperfield".

- Eloi Toldà. Taules. Bona partida d'Eloi manant tota l'estona i ofegant al rival, que sempre trobava el recurs d'una jugada salvadora quan es veia el desenllaç imminent. Semblava que el punt no es podia escapar, i quan s'arriba a una posició clau on hi havia un pla guanyador, no es troba el camí correcte i permet al contrari simplificar provocant un final de dames en el que tot el potencial de l'Eloi es veu debilitat, fins al punt d'acceptar unes prudents i productives taules abans de córrer riscos innecessaris.

- Agustí Luna. Taules. Aquest resultat no sols el va encertar Daniel, crec que tot l'equip tenia una "X" en la seva quiniela i l'Agustí no va defraudar. Ja poden picar pedra els contraris que amb l'Agustí ho tenen clar! Si les estadístiques no fallen, sembla que només ha perdut una partida en els últims tres anys. Un valor segur! Força Agustí!

- Xavi Abarca. Derrota. Una de les partides junt amb la d'Eloi que semblava que havíem de guanyar. Superada l'obertura amb bones perspectives, el mig joc s'aguditza i després d'afilar els gabinets s'enfila a un joc tàctic en què guanya peça a costa de posar en risc el seu rei i invertir una quota de temps necessària per controlar les envestides d'en Biosca, que posa tota la pressió per acabar confonent a un Xavi lligat per la manca de temps i els nervis, i que acaba per inclinar el seu rei.

- Josep Sánchez. Derrota. Duel contra el petit però a la vegada gran Gerard Añó, que en deu anys és Campió de Catalunya i Sots-Campió d'Espanya sub-10. La partida tenia caire de revenja després d'haver-lo guanyat en el Torneig de terres de l'Ebre amb suor i llàgrimes, i junt amb el seu pare havien preparat i planificat la seva resposta davant la possible obertura escollida.

La veritat és que no li podia posar més fàcil: una incorrecció meva a l'obertura i el patiment i les urgències van fer acte de presència. Per molt que vaig voler arreglar-ho, aquest "màquina" no em va perdonar i va aconseguir una victòria inapel·lable. La meva derrota, junt amb la de Xavier Abarca i les taules d'Eloi, pintaven un preocupant 1½ - 3½ al marcador molt favorable als visitants i necessitava l'equip una mica de màgia per capgirar aquella situació. Màgia que sortosament va sorgir com descric en la crònica.

- Pedro Torres. Victòria. La partida clau de la remuntada. En Jaume havia sumat un punt més al marcador, i amb un 2½ - 3½ advers la partida arriba a una posició en una visible manca de recursos, en la que Pedro proposa trencar per anar a mort, però el consell és que aguanti esperant esdeveniments. Aguantant seguint les consignes, queda inferior i davant el perill de perdre la partida, sacrifica un cavall confiant salvar mig punt davant els jaques de les seves torres al rei contrari, i quan sembla que aquella idea no tenia futur veien que el contrari se'n sortia amb l'amenaça de guanyar la partida, aquest es complica potser pels destrets de temps, i un agressiu i incombustible Pedro Torres -disfressat d'en Houdini- remata brillantment la partida i iniciant una remuntada que moments abans es veia ben lluny. El miracle era possible, i un Daniel exultant no parava de dir "ja ho deia jo, ja ho deia jo..."

- Jaume Torres. Victòria. Una de les partides més còmodes del matx. I no va influir els possibles errors de la jove contrincant, sinó més aviat el bon "savoir faire" d'un Jaume molt seriós i en forma, que va fer fàcil una victòria que va anar treballant amb paciència i en determinació. El duet Torres&Torres ja comença a fer estralls en els equips contraris i són un gran valor afegit per l'equip en aquesta temporada que ja està donant les primeres satisfaccions. 


Felicitats i endavant!